Mort jo, mort el meu perfil?

El naixement d’un llibre molts cops és fruit d’un procés creatiu d’algú motivat per la inspiració i la necessitat de comunicar, el seu contingut és l’eina més valuosa que ofereix l’autor al lector. La presentació d’un llibre és un esdeveniment que sempre m’ha entusiasmat i aquest vespre he tingut una nova oportunitat que m'ha sorprès i m'ha encantat.

Avui, a Reus, s’ha presentat el llibre “Mort certa, hora incerta” de l’Ernest Benach i el Miquel Pueyo, un llibre que, de ben segur, no deixarà a ningú indiferent i això que encara no l’he llegit ni tant sols fullejat, però amb un titular així i després de les explicacions dels autors, a mi personalment ja em crida l’atenció.

A casa meva, de sempre, a la meva mare mai li ha agradat parlar de la mort, diu que no cal, no sigui que de tant parlar-hi vingui sense convidar-la, ara sí, cada cop que se’n va de viatge em diu on estan guardats els rebuts de l’assegurança per l’enterrament, això “per si de cas”, és clar, estadísticament si surts de casa tens més possibilitats d’estirar la pota que no pas si et quedes dins tancada. Ara ve quan algú diu... que si no és la teva hora, ja pots anar on vulguis...

La mort és un tema més aviat delicat, que fa una mica de “yu-yu”, i sobretot quan es tracta de parlar de la que ens afecta directament a la nostra persona, ens posa nerviosos, perquè està clar que algun dia l’hora vindrà. Doncs mira posats a parlar, parlem-ne.

Si jo me’n vaig al més enllà (ara ve quan tinc tots els dits creuats) hi haurà uns hereus que assumiran els meus béns i també les meves obligacions, fins aquí res de nou. Ara bé, que passa amb la meva vida virtual? He de fer testament virtual? Que se’n farà dels meus comptes a la xarxa, el correu, el blog, el meu perfil de facebook i Linkedin? Per un moment imagino als meu home i als meus fills davant un notari, rebent, ara per ara, moltes més obligacions que béns i a més a més, per sorpresa un conjunt de contrasenyes per accedir a la meva vida virtual, de ben segur que els hi queda una cara de pa d’all que alucino, només de pensar-ho!!!! Que Déu els agafi confessats, a ells i a mi en el més enllà...

I jo em pregunto, tots estem disposats, arribat el dia, a que els nostres hereus puguin accedir lliurement al nostre historial virtual? Us ho heu preguntat algun cop? Teniu alguna cosa a amagar? Qui no té una identitat digital? Qui estigui lliure de pecat que llençi la primera pedra...

Si busqueu respostes,  “Mort certa, hora incerta” de ben segur us traurà de dubtes i us farà reflexionar, jo ja he començat a fer-ho.

cristina.grosp@gmail.com