Que tinguem sort...

El passat estiu ens vam tornar a trobar, una terrasseta, una mitjana, uns riures, una mirada, ben relaxats i jo que creia que habia superat la teva absència, la temptació ens va llençar a ser protagonistes d'una gens original història d'amor estiuenca. Ens vam prometre, jurar i perjurar... que al finalitzar l'estiu ens separaríem, era el millor per a tots dos... i no va ser així, junts som tant dèbils, estem tant bé i tranquils tu i jo (o això creiem), que fàcilment trenquem, sense que ens afecti, les nostres promeses.

La nostra relació no ha estat ben vista per tothom, hi ha qui ens ha respectat i hi ha qui ha estat letal i ens han maxacat quan ens ha vist junts.

M'acompanyaves en moments de soledat, nits d'estudi en vetlla, envoltats d'una boira i un termo de cafè. En els bons i en els mals moments, de festa, entre copes; d'enterraments, entre plors...

Fa molts anys ens amagàvem cada cop que volíem estar junts, ara el carrer és el nostre niu d'amor, i per tú, no m'importa passar fred, mullam sota la pluja, torrar-me sota un bat de sol, o despantinar-me quan hi ha marinada.

Jo, tant independent, una dona de caràcter, i que sempre m'he omplert la boca que a mi, no m'estova res ni ningú i que les històries cursis i ensucrades d'amor no estaven fetes per a mi, jo que estic feta de ferro davant les temptacions! Ara bé, tot i la meva potent cuirassa, confossa i seduïda per tu, cada cop que tu me dices ven... yo lo dejo todo.

T'he donat motius de sobres per demostrar-te que depenc de tu, que no puc viure sense tu. Ara bé, he pagat un preu molt alt per estar amb tu... el desgast econòmic o saludable que hagis fet amb mi és important, però no és el pitjor, tenint en compte tots els moments que he perdut que no tornaran... per tu... al vespre, he escurçat un conte al costat del meu fill per córrer al teu costat, per tu... he interromput dinars, converses, reunions, balls, excursions. Per tu... he mentit, i molt... i això no està bé, ho saps.

Jo ja no tenia prou en veure't de vegada en quant, a estones, tu i jo, tranquils, relaxats, cada cop en volia més i més. La teva olor, el teu sabor era una obsessió per mi.

T'he defensat en públic, i de fet, és cert que molestes... i molt, i a ells no els hi agrades, i jo he d'acabar sempre de la teva part... Que no te n'adones que així no podem viure...

Enyoro la meva llibertat, així que he decidit allunyar-me de tu i que la teva olor i el teu gust desapareixi per sempre... ara bé, el record de la nostra relació em serà molt útil perquè, mai més, hagi de dependre de res ni ningú que em vulgui fer mal i em manipuli de tal manera que em confongui. Avui al vespre li explicaré al meu fill un conte, llarg, llarg, llarg, sense pauses, sense interrupcions, sense presa... perquè tu ja no hi ets ni a cap calaix de casa, ni al cotxe, ni a l'oficina, ni al bolso i per molt que em cridis quan passi davant d'una màquina de tabac, no penso agafar-te, que et quedi clar, allunya't, desapareix... és el millor per a mi. I jo que sóc una egoista, vull el millor per a mi... i tu, ni molt menys ets el millor.

Que tinguem sort i mai més no tornem a coincidir en el camí...

cristina.grosp@gmail.com