Cada dia al matí
em sona el despertador a dos quarts de 7 del matí, el deixo sonar, amb
intervals, fins les 7, vés és una mania que tinc de sempre, mitja horeta
remugant amb el coixí i insultant al despertador... I a les 7... corre, corre,
corre... comença la marató diària! Pitjo l’accelerador i vinga córrer tot el dia!
Vivim un moment
que totes les necessitats són urgents, sembla ser que o tot es fa ipso facto
o el món s’enfonsa, és una catàstrofe, tot és per abans d’ahir. Ara per ara,
tot és un caos, preses, urgències, impaciència... Esperem els fruits
instantàniament de les nostres accions, dels nostres pensaments i dels nostres
objectius. No tenim paciència, volem resultats, ja... i de cop resem... señor
dame paciéncia, pero dámela ¡ya! L’espera passa a la fase de la desesperació i
de cop, sorpresa! la frustració, com no, sempre apareix sense convidar-la.
Les preses no són
bones i de la presa només queda l’esgotament. Els objectius de la nostra vida
els hem d’adobar, regar, treballar i mimar... si escollim dreceres per arribar ràpidament
obtindrem l’efecte contrari d’allò que perseguim ja que estarem tant esgotats
que desenfocarem l’objectiu i tindrem resultats irreparables.
Molts cops pensem
que la paciència és esperar, gran error, els objectius són fruits de les
nostres accions i per sobre les dificultats i entrebancs, hi trobem la perseverança
i l’actitud.
El nostre temps
el limitem a les nostres obligacions i aquest hàbit fa que ens oblidem
ràpidament... de parlar, d’escoltar, de trucar, de llegir, d’escriure i fins i
tot... d’estimar.
Cal no perdre el
nord i sobretot cal tenir cura de la nostra vida, ara bé no t’encantis...
cristina.grosp@gmail.com
No hay comentarios:
Publicar un comentario